L’Ernest, el protagonista d’aquesta novel·la, escriu a algú a qui estima: li vol narrar el seu desig, vol recordar la nit anterior, celebrar-la. Però no pot fer-ho. No pot parlar de desig sense embrancar-se en l’autojustificació i la culpa, i per això convoca un narrador.

És aquesta nova veu, intel·ligent i desinhibida, que ens explica la seva història: coneixem l’Ernest quan encara és un nen i assistim al seu despertar sexual, amb les primeres obsessions, els estranys mecanismes de la seducció, la pornografia, l’amor, els desenganys... El seguim durant la joventut fins que s’enamora de l’Aurora, amb qui trava una relació insòlita i esquitxada d’altres persones, com la Gisela, casada, mare, interessada en l’amor lliure. Així, veiem desfilar gairebé dues dècades –les de la consolidació de les xarxes socials i el feminisme, les que van de Messenger a Tinder– com una educació sentimental i política. Trampejant el pes de les normes i les convencions, l’Ernest, com tota una generació, mira d’inventar un codi per a si mateix.

Honest i incisiu, Arià Paco obre la porta de la narrativa masculina sobre el desig heterosexual, sobre la seducció i sobre el sexe d’uns homes que no són ben bé uns altres però que ja no són els mateixos; una narrativa a la qual no valen els relats antics ni les etiquetes d’estar per casa, i que té tot un paisatge nou per explorar.

Amb el carnet de conduir acabat d’estrenar, la Gabriela puja a passar l’estiu al poble de l’avi, on guanyarà el primer sou fent la substitució de la bibliotecària durant les vacances. És el dia de Sant Joan, i al cap li reverberen en sentits oposats l’espessor d’una ressaca i la lleugeresa de saber que, tard o d’hora, les amigues li perdonaran que ahir desaparegués amb la cita d’una d’elles. Tampoc n’hi va haver per tant, es diu. Un cop instal·lada, surt disparada a banyar-se al llac de sempre.

Alhora, el Quim escolta amb sordina les indicacions del propietari de la casa que ha llogat amb uns amics per passar un parell de mesos de teletreball i descans. Irritable, se li ha ficat, entre orella i orella, l’eco persistent d’una revetlla que preferiria oblidar. Com una cançó enganxosa. Un cop instal·lat, surt a cremar excessos amb la dosi d’exercici de rigor, però a la bicicleta que ha trobat pel mas se li trenca la cadena i canvia el pedaleig per unes braçades en un llac que hi ha a la vora. 

L’Alba, la narradora d’aquesta història, forma part d’una generació que prova de trepitjar terra ferma en una ciutat que fa aigües. La generació és aquella que ara voreja la trentena i malda per deixar enrere la joventut enmig de les contradiccions que suposa haver de fer equilibrismes constantment entre feines precàries i la culpa inerta de formar part del primer món, entre el feminisme emergent i les relacions estrafetes, entre la necessitat de batallar amb les mateixes forces contra els elements i contra si mateixa. La ciutat és aquesta Barcelona contemporània que, en la seva pretensió de modernitat, s’acaba per convertir en l’antagonista definitiva, i on la comunicació humana esdevé cada vegada més incerta i fantasmal. 

«De vegades penso que estic anotant el futur. Em dic que, davant de la incomprensió, en quedin les paraules. Algú, potser, les podrà entendre», diu el narrador d’aquesta història. I, en efecte, Napalm al cor té alguna cosa d’exercici de comprensió íntima d’un passat extrem i traumàtic, i de cartografia sentimental d’un present convuls a la recerca d’alguna forma d’alliberament.

Situada en una geografia ambigua, la primera novel·la de Pol Guasch posa en dansa una parella de nois que han crescut en una zona militaritzada, marcats per unes condicions de vida precàries, per la intolerància de l’entorn cap al seu desig, i per unes famílies tocades pel desarrelament. La manca de perspectives ho domina tot, però encara mantenen la possibilitat de deixar-se enlluernar i fins i tot sotmetre, d’aferrar-se a la militància i a la temptació de la violència, i de seguir parlant una llengua que es desfà: la seva

Hi ha fronteres que sembla que només s’hagin d’obrir amb un conjur. No són exactament barreres, ni línies rectes, ni fan un tall net. Tampoc són fronteres imaginàries ni portes que franquegin el pas a un món paral·lel, sinó llocs, situacions i circumstàncies ben reals; frontisses entre mons que desapareixen i d’altres que malden per treure el cap. Pot ser que les tinguem aquí al costat, però veure-les, entendre’n els mecanismes i finalment creuar-les pot demanar tota una vida.

La Mila, la narradora d’aquesta novel·la, va néixer a finals dels anys setanta en un barri apartat i mal urbanitzat, encaixonat entre una autopista, un cementiri i un polígon industrial. Filla de pagesos que van haver de canviar el tractor per la cadena de muntatge, en el seu lèxic familiar més remot hi sobresurten els mots pòrtland del ciment amb què van tapar l’era de casa i kennebec de les patates que plantaven a l’hort. Els pares no la duien de vacances ni a sopar a fora, però la portaven a veure un curandero que un dia li va dir que tenia un do que s’aniria manifestant amb el temps.

Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.

Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.

Aquest és un relat de fantasmes. Una novel·la que comença amb un retorn i acaba amb un udol. La narradora de Les possessions vola de Barcelona a Palma per posar fre a l’espiral conspiranoica del seu pare, que amb la jubilació ha passat de ser un plàcid professor d’institut a iniciar una batalla legal contra un presumpte delicte urbanístic. Són dies incòmodes, de converses amb un pare de sobte desconegut, una mare que actua com si res, i un antic amant i mentor. Aquestes trobades reobren velles ferides i transporten la protagonista al centre de la història familiar, marcada per un succés ocorregut a Madrid l’any 1993: implicat en martingales econòmiques i veient-se abocat a la ruïna, l’empresari Benito Vasconcelos, exsoci del seu avi, assassina la dona i el fill i posteriorment se suïcida.

Entre l’elegia, la crònica i el thriller, Llucia Ramis ha escrit una novel·la de múltiples capes que es descabdellen amb lleugeresa i profunditat alhora. Una indagació personalíssima i valenta en el passat d’una família i d’un país; en la naturalesa de les relacions amoroses i els desenganys, de les ambicions i les frustracions; en com construïm la pròpia identitat i ens aferrem a objectes i afectes, conscients que no hi ha res que duri per sempre. Ni tan sols les cases on vam ser feliços, perquè créixer consisteix a no tenir un lloc on tornar.

«Em puc posar content?» No sap per què, el Jan intueix que no és tan bona notícia que ara siguin cinc a casa. Els avis Joan i Caterina han deixat Vilaverd i s’han instal·lat amb ells al pis del barri de Sant Antoni, a Barcelona. I aquest canvi alterarà el dia a dia a casa, on les paraules i els silencis prendran nous significats. Però el Jan i el Joan tenen el seu món, ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla.

Mentre els adults fan el possible perquè tot vagi com sempre, el Jan es fixa en els detalls del seu voltant i els va ajuntant per entendre què passa. Les converses entre avi i nét, amb preguntes sense resposta i respostes sense pregunta, construeixen un mosaic d’escenes per on avança la relació entre tots dos, i la història d’un desmai en serà el fil conductor.

La memòria de l’arbre és una novel·la bellament escrita i construïda que aconsegueix col·locar el lector en la pell d’un nen i que parla de la transmissió dels records, de com es fabriquen i com es conserven, d’on es guarden i com es poden perdre.

Això és una guia per sobreviure a Montauk, un tranquil poblet de pescadors envaït per milers de surfistes i hipsters de Nova York. Un tractat teorico-pràctic sobre la masturbació i el sexe dels astronautes. Un recull de les excentricitats de diversos tipus d’escriptor mentre conviuen en una granja aïllada. Un assaig sobre el neuromàrqueting, l’obesitat i els efectes de la dispersió urbana en la salut física i mental de la població americana. Una tirallonga de postals sagnants sobre la vida literària barcelonina. La reconstrucció de la infidelitat que va fer cèlebre Max Frisch amb la novel·la Montauk. Un reportatge gonzo sobre Walmart, Amazon i l’alcoholisme dels escriptors. Una galeria de retrats d’emprenedors de tota espècie que agradarà a la gent de dretes. Un estat de la qüestió sobre la pornografia en l’era d’Internet. La crònica d’una revolta ciutadana contra el turisme low cost. Un combat de diversos rounds dialèctics entre un dramaturg llegendari i cinc aprenents d’autor. Un manual per prevenir la malaltia de Lyme. Un elogi de l’arquitectura-objecte i una classe magistral de fotografia documental. I també una història d’amor; o unes quantes.

Amb tots aquests ingredients i gèneres, una bona dosi d’humor i una prosa àgil i lluent, Albert Forns fa un pas més en la seva recerca sobre els mecanismes de l’autoficció i dissecciona el procés d’escriptura d’un llibre. Un making of que és, en realitat, una senyora novel·la sobre la síndrome de la segona novel·la.